Liberalitzar el lloguer abaixarà els preus?
El que diu la teoria i el que mostren les dades.
Cada vegada que es debat com frenar la pujada dels lloguers apareix la mateixa proposta: «Si es liberalitza el lloguer, els preus baixaran».
El raonament té dues parts. Si es treuen els topalls de preu i es donen més garanties als propietaris davant dels impagaments i les ocupacions, molts pisos buits o turístics tornarien al lloguer de llarga durada. I si els preus són lliures, llogar és rendible i atrau inversió per construir-ne més. Amb més oferta, el preu baixa.
L’essencial
- Que l’oferta importa és cert, i alguns topalls de preu l’han reduïda.
- Però els habitatges buits no són on més falta fan, i molts no estan disponibles.
- Espanya ja va liberalitzar el 1985 i el 2013, i el que va passar després no demostra que liberalitzar abaixi els preus, tot i que tampoc no ho descarta: van canviar moltes altres coses alhora.
- Les dades no permeten saber quants propietaris llogarien amb més garanties.
El que el relat del lloguer lliure té de cert
L’oferta importa. Si hi ha més habitatges de lloguer per al mateix nombre de persones que en busquen, el preu tendeix a baixar. I la demanda ha crescut: segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, el 16,7 % de les llars vivia de lloguer a preu de mercat el 2025, davant de l’11 % el 2008.
Hi ha habitatges que es podrien llogar. El Cens del 2021 comptava uns 3,8 milions d’habitatges buits i uns altres 2,5 milions d’ús esporàdic. El maig del 2026 hi havia, a més, uns 341.000 habitatges turístics.
Però un habitatge buit no és el mateix que un habitatge disponible. El Cens només compta els que gairebé no consumeixen electricitat, i no hi ha una xifra oficial per a tot Espanya de quants podrien sortir al lloguer. El que sí que sabem és que gairebé la meitat dels buits són en municipis de menys de 10.000 habitants, i que on més costa trobar casa n’hi ha menys:
Habitatges buits, en % del total
Fonts: INE, Cens 2021; Govern Basc, Encuesta sobre el Uso de la Vivienda 2023. Les zones tensionades són els 140 municipis declarats el març del 2024, amb uns 255.000 habitatges buits.
El Govern Basc ho mesura amb una enquesta, habitatge per habitatge. El 2023 va trobar un 4,0 % d’habitatges deshabitats, però una part ja estava en venda o en lloguer, i una altra corresponia a trasllats per feina, estudis o salut. Sense ús i fora del mercat en quedaven uns 25.400, el 2,4 %.
I quan es pregunta als propietaris bascos per a què mantenen els habitatges que no són la seva residència habitual, la majoria no pensa a llogar-los:
Per a què mantenen els propietaris els habitatges que no són la seva residència habitual (País Basc, 2023)
Font: Govern Basc, Encuesta sobre el Uso de la Vivienda 2023. Cada propietari pot donar més d’una resposta. És una dada d’una sola comunitat.
La inseguretat pesa en alguns propietaris. Les xifres oficials no permeten saber si els conflictes han augmentat:
Però aquestes xifres compten desallotjaments i denúncies, no impagaments ni ocupacions. Que hi hagi menys desallotjaments pot ser perquè hi ha menys problemes o perquè desallotjar és més difícil. Les denúncies, a més, inclouen immobles que no són habitatge, i es van multiplicar per cinc entre el 2010 i el 2021. Tampoc no hi ha cap dada oficial publicada de quant triga un desnonament. El més semblant és que els assumptes civils dels jutjats de primera instància, en conjunt, duraven de mitjana 9,2 mesos el 2025, davant de 7,7 el 2022, segons el Consell General del Poder Judicial: la justícia civil és més lenta, tot i que la dada no distingeix els desnonaments.
Des del 2020, una norma aprovada durant la pandèmia permet suspendre el desnonament de llars vulnerables sense alternativa d’habitatge, per impagament o per final de contracte. Va ser vigent fins al 31 de desembre de 2025: el Congrés va derogar les dues pròrrogues següents el gener i el febrer del 2026. Coincideix en el temps amb la caiguda dels desallotjaments, però no sabem quina part n’explica. El Consell General del Poder Judicial només publica les suspensions des de final del 2025: en l’últim trimestre d’aquell any, els jutjats civils van suspendre 472 desallotjaments per vulnerabilitat, 221 amb aquesta norma, mentre en practicaven uns 3.800 per lloguer.
Els topalls de preu poden reduir l’oferta. Els estudis més citats ho troben en alguns casos, però no en tots:
| On | Què es va fer | Preus | Oferta |
|---|---|---|---|
| San Francisco, 1994 | Limitar la pujada anual al llogater que ja viu al pis, en edificis petits anteriors al 1980 | Els lloguers de tota la ciutat van pujar un 5,1 %, segons l’estimació dels autors | Els propietaris afectats la van reduir un 15 % |
| Berlín, 2020 | Congelar i limitar els lloguers; el Constitucional alemany va anul·lar la llei un any després | Van baixar els preus anunciats, i van pujar als municipis veïns | Va baixar el nombre de pisos anunciats |
| Catalunya, 2020 | Limitar la renda dels contractes nous en zones de mercat tens | Els lloguers pagats van baixar entre un 4 % i un 6 % | No es van trobar proves que baixés |
A San Francisco, a més, els llogaters protegits tenien gairebé un 20 % més de probabilitats de continuar a casa seva. Les tres polítiques eren diferents: el que fa un topall depèn de com es dissenya.
El que el relat deixa fora
1. Construir no és immediat
La nova oferta que promet la liberalització no arriba d’un dia per l’altre: cal sòl, una llicència i l’obra. No hem trobat una estadística oficial publicada sobre quant triga el procés; el Ministeri pregunta la durada prevista de cada obra, però no publica la dada. Mentrestant, els llogaters paguen el preu d’avui.
2. Qui necessita casa no pot esperar
L’habitatge és una necessitat: encara que pugi el preu, cal continuar vivint en algun lloc. I a Espanya el lloguer pesa molt més que a Europa:
Persones que dediquen a l’habitatge més del 40 % de la seva renda disponible (2025)
Font: Eurostat, a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE. Llogaters de lloguer a preu de mercat.
Aquest percentatge ha baixat des del 40,9 % del 2021, sobretot entre el 2022 i el 2023. No hem trobat una explicació oficial, però coincideix amb una forta pujada dels ingressos dels llogaters: la seva renda neta mitjana va passar d’uns 23.300 euros el 2021 a uns 31.700 el 2025, un 36 % més, davant d’un 28 % del conjunt de llars. L’enquesta no permet saber si els llogaters guanyen més o si han entrat al lloguer llars amb més renda.
La mitjana, a més, amaga qui ho passa pitjor. Segons el Banc d’Espanya, la llar llogatera mediana dedicava a l’habitatge el 22,5 % de la seva renda bruta el 2022, menys que el 25,5 % del 2011. Però en el 20 % de llars amb menys renda, el lloguer s’enduia prop del 45 %, una proporció que ha crescut en les dues últimes dècades.
I qui més depèn del lloguer és qui té menys marge. El 2025, gairebé dues de cada tres llars encapçalades per una persona de fora de la Unió Europea vivien de lloguer a preu de mercat, davant d’una de cada nou encapçalades per un espanyol. Per a qui signava un contracte nou, el lloguer va pujar un 19 % entre el 2021 i el 2024, i el salari, un 13 %.
3. El que va passar quan Espanya va liberalitzar o regular
Espanya ja ha provat les dues coses:
1985 · Durada lliure
Se suprimeix la pròrroga forçosa. El decret preveia que la mesura «estimulará la construcción de viviendas y locales destinados a alquiler».
1994 · Cinc anys
Durada mínima de cinc anys, prorrogable fins a tres més, i pujada anual limitada a l’IPC durant aquests cinc anys.
2013 · Tres anys
Durada mínima de tres anys, més un de pròrroga, i pujada anual pactada entre les parts, «con objeto de dinamizar el mercado del alquiler». Els preus van baixar un any més i després van pujar: un 5,7 % entre el 2013 i el 2018. Les llars de lloguer a preu de mercat van passar del 12,9 % al 14,8 %.
2019 · Tornada als cinc anys
Cinc anys de durada mínima, set si el propietari és una empresa, i pujada anual limitada a l’IPC. Entre el 2019 i el 2023, els preus van pujar un 7,9 % i les llars de lloguer es van mantenir al voltant del 15 %.
2023 · Zones tensionades
En aquestes zones, la renda d’un contracte nou no pot superar la de l’anterior, ni la dels grans propietaris un índex de referència. El 2024, els preus van pujar un 3,5 % i les llars de lloguer van arribar al 17 %.
Després de la liberalització del 1985, el lloguer no va guanyar pes, sinó que en va perdre:
Habitatges principals de lloguer, en % del total
Font: INE, censos del 1981 al 2021.
Aquestes dades no permeten atribuir els canvis a les lleis. Cada etapa va coincidir amb altres coses, com la crisi del 2008, la pandèmia, la inflació, els tipus d’interès o el creixement de la població, i les dades són de tot Espanya, mentre que els topalls del 2023 només s’apliquen a les zones que es declaren tensionades. L’únic que mostren és que cap de les dues postures no s’hi pot recolzar: a la liberalització del 1985 no la va seguir un augment del lloguer, ni a la del 2013 una baixada sostinguda dels preus, però després de les regulacions del 2019 i del 2023 tampoc no es va reduir el pes del lloguer.
Catalunya permet comparar zones amb topalls i sense. Una llei catalana va limitar la renda dels contractes nous des del setembre del 2020, fins que el Tribunal Constitucional la va anul·lar el març del 2022. Amb la llei estatal, 140 municipis catalans són zona tensionada des del març del 2024, i uns altres 131 des de l’octubre. El registre de fiances de l’Incasòl permet comparar els 140 primers amb els municipis no tensionats, entre el 2023 i el 2025:
Cada xifra coincideix amb el que anuncia una de les dues postures. Però hi ha matisos per a totes dues:
- Els contractes ja baixaven abans dels topalls: un 22 % entre el 2021 i el 2023.
- Un contracte registrat no és un habitatge llogat: si els llogaters es muden menys, se signen menys contractes encara que hi hagi els mateixos habitatges de lloguer.
- Els dos grups no són comparables: els municipis tensionats són més grans i més cars.
- La renda mitjana només mesura els contractes que es registren. Si part de l’oferta ha anat al lloguer de temporada, que no entra en aquestes xifres, o se signen menys contractes de pisos cars, la renda mitjana pot pujar menys sense que el mercat sigui més barat.
4. Cap on se’n va l’oferta
Quan es regula un tipus de lloguer, part de l’oferta pot passar a un altre que no ho està, com el de temporada o el turístic. I quan es liberalitza, res no garanteix que torni al de llarga durada.
No hi ha una estadística oficial de contractes de temporada. L’única dada és el registre de lloguers de curta durada, obligatori des del juliol del 2025 per anunciar-se en plataformes digitals. A 7 de juliol de 2025 hi havia 53.018 sol·licituds de lloguer de temporada a Espanya: 16.928 a Catalunya, 14.783 a la Comunitat Valenciana i 13.355 a la Comunitat de Madrid; només a la ciutat de Barcelona, unes 13.300. És una foto d’un únic moment, i no diu quants d’aquests pisos eren abans de lloguer de llarga durada. Per això no permet saber si els contractes que falten a les zones tensionades han anat al lloguer de temporada.
En resum: què és veritat i què no
És veritat
- L’oferta importa, i la demanda de lloguer ha crescut: de l’11 % de les llars el 2008 al 16,7 % el 2025.
- Alguns topalls han reduït l’oferta, com a San Francisco i a Berlín.
- A les zones tensionades de Catalunya es registren un 21 % menys de contractes nous, tot i que la caiguda ja venia d’abans.
No és veritat, o és exagerat
- Que els 3,8 milions d’habitatges buits estiguin esperant per llogar-se. Gairebé la meitat són en municipis petits, i on hi ha més pressió n’hi ha menys.
- Que estigui demostrat que liberalitzar abaixa els preus. Els precedents del 1985 i del 2013 no ho mostren, tot i que tampoc no ho descarten, perquè van canviar moltes altres coses alhora.
- Que tot topall redueixi l’oferta. A Catalunya, la llei del 2020 va abaixar els lloguers entre un 4 % i un 6 % sense proves que hi hagués menys oferta.
No ho sabem, perquè les estadístiques no ho mesuren bé
- Si, amb més garanties, els propietaris llogarien els seus pisos buits.
- Si hi ha més o menys impagaments i ocupacions: les dades compten desallotjaments i denúncies.
- Si els contractes que falten a les zones tensionades han anat al lloguer de temporada.
- Quant triga a arribar l’habitatge nou.
Una dada per comparar: als municipis tensionats de Catalunya, la renda dels contractes nous va pujar un 3,4 % entre el 2023 i el 2025; als altres, un 9,8 %. Però als tensionats es van registrar un 21 % menys de contractes.
La conclusió: liberalitzar no garanteix que baixin els preus, i regular tampoc no surt de franc. El que fa cada mesura depèn de com es dissenya i d’on s’aplica. Mentrestant, les llars llogateres amb menys renda ja dediquen prop del 45 % de la seva renda bruta al lloguer.
Com funciona el parany
És un cas de la causa única: reduir un problema amb diverses causes a la que encaixa amb la solució proposada. El discurs explica la pujada del lloguer només per la manca d’oferta, i la manca d’oferta només pels topalls i la inseguretat dels propietaris. Funciona en tres passos:
- Parteix d’una cosa certa: amb més oferta, el preu tendeix a baixar, i alguns topalls han reduït l’oferta.
- Deixa fora les altres causes: que la demanda ha crescut, que els habitatges buits no són on fan falta ni estan tots disponibles, i que construir no és immediat.
- Presenta la solució com a segura: tot i que els precedents del 1985 i del 2013 no la demostren i ningú no sap quants propietaris llogarien amb més garanties.
Altres paranys que convé evitar en llegir aquestes dades
- L’indicador que no mesura el que sembla. Un habitatge sense consum de llum no és un habitatge disponible: al País Basc, el Cens del 2021 comptava un 6,5 % de buits, i l’enquesta basca del 2023, un 2,4 % sense ús i fora del mercat. Les xifres no són del tot comparables, però la distància és gran. El mateix passa amb els desallotjaments: mesuren els que s’executen, no els impagaments. Que s’hagin reduït a la meitat des del 2019 ho pot citar tant qui diu que el problema ha desaparegut com qui diu que desallotjar és cada vegada més difícil.
- La mitjana que amaga. L’esforç del llogater medià ha baixat des del 2011, però a les llars amb menys renda ha pujat, fins a prop del 45 % de la seva renda bruta.
- Triar l’any de partida i confondre coincidència amb causa. Qui defensa liberalitzar pot assenyalar que després de la reforma del 2013 el lloguer va guanyar pes; qui defensa regular, que en va continuar guanyant després del 2019 i del 2023. En cada etapa van canviar moltes altres coses, i les dades nacionals no separen l’efecte de cada llei.
- L’opinió presentada com a prova i la pregunta que condiciona la resposta. Una enquesta de Fotocasa Research del febrer del 2026 va preguntar als qui havien comprat, venut o llogat habitatge l’últim any si la normativa de control de preus «afavorirà l’equilibri entre oferta i demanda»: el 28 % va dir que sí, el 31 % que no i el 41 % es va mostrar neutral. És una dada sobre el que pensa la gent, no sobre el que fa la llei. A més, la pregunta mesura la llei amb un sol criteri, gairebé totes les afirmacions de l’enquesta afavoreixen la compra, com ara «viure de lloguer és llençar els diners», i la publica un portal immobiliari que no explica com va triar els enquestats.
Com detectar-lo la propera vegada
- En quant de temps? Una mesura pot abaixar els preus a llarg termini i pujar-los mentrestant.
- Per a qui? Que hi hagi més oferta no vol dir que sigui assequible per a qui més necessita llogar.
- Què va passar abans? Si una mesura ja es va aplicar, què va passar amb els preus i amb l’oferta, i què més va canviar alhora?
- On va l’oferta? Si es regula un tipus de lloguer, passa l’oferta a un altre que no ho està?
- Buit o disponible? Un habitatge que no consumeix llum no és necessàriament un habitatge que el seu propietari vulgui llogar.
Inèrcia i canvi
El que de veritat no sabem. Quants propietaris llogarien els seus pisos buits si tinguessin més garanties, i si els contractes que falten a les zones tensionades han anat al lloguer de temporada o reflecteixen que la gent es muda menys. Són justament les dades que decidirien el debat, i cap estadística oficial no les recull.
On és el problema. No a triar entre preus lliures o regulats, sinó en qui paga mentre arriba la nova oferta: les llars llogateres amb menys renda, que ja dediquen prop del 45 % de la seva renda bruta al lloguer.
Les preguntes que caldria fer.
- Què caldria perquè un propietari amb un pis buit el llogués, i quants ho farien?
- La caiguda de contractes a les zones tensionades és menys oferta o menys mudances?
- Quines mesures redueixen l’esforç de les llars amb menys renda en els propers anys, i no només quan arribin els habitatges nous?
En la nostra opinió, el discurs de la liberalització ofereix una solució senzilla a un problema que no ho és. Les dades no mostren que liberalitzar els preus serveixi per abaixar-los, i sí que mostren que l’espera la paguen sobretot les llars amb menys renda, per a les quals l’habitatge ja és una càrrega molt feixuga.
Tampoc no creiem que els topalls siguin suficients per si sols: si no hi ha més habitatge assequible, un topall reparteix el que hi ha, però no ho amplia. Per això pensem que la pregunta no hauria de ser «topalls o llibertat», sinó quina combinació d’habitatge públic, regulació i límits als usos que retiren pisos del lloguer habitual protegeix millor el dret a l’habitatge dels qui més ho necessiten.
Fonts
- INE, Cens de Població i Habitatges 2021; estadística experimental d’habitatges turístics; Enquesta de Condicions de Vida, taula 9995; Índex de Preus d’Habitatge en Lloguer; Enquesta Anual d’Estructura Salarial. Xifres ja verificades per a Cal construir més?, on se’n detallen els enllaços i els límits.
- Fotocasa Research, «Radiografía del mercado de la vivienda en 2026» (PDF, en castellà), maig del 2026, consultat el 8 d’octubre de 2026. Enquesta del febrer del 2026; la pregunta sobre la normativa del lloguer es va fer a 1.567 persones que havien operat en el mercat de l’habitatge l’últim any. Fotocasa és un portal immobiliari, i l’informe no detalla el mètode de mostreig ni la ponderació.
- Govern Basc, Departament d’Habitatge i Agenda Urbana, «Encuesta sobre el Uso de la Vivienda en la Comunidad Autónoma de Euskadi 2023. Informe de resultados» (PDF, en castellà), juliol del 2024, consultat el 8 d’octubre de 2026: taula 2 (p. 9) i gràfic 20 (p. 41). És una enquesta per mostreig del Pla Basc d’Estadística, amb visita a 749 seccions censals. Les raons per mantenir un habitatge es pregunten sobre els habitatges que no són residència habitual, inclosos els de temporada.
- INE, Cens de Població i Habitatges 2021, taula «Viviendas según su intensidad de uso», País Basc: 69.692 habitatges buits d’1.075.076. L’INE classifica un habitatge com a buit pel seu consum elèctric, no pel seu estat ni per la seva disponibilitat.
- Consell General del Poder Judicial, «Efecto de la crisis en los órganos judiciales» (en castellà), sèries per tribunals superiors de justícia fins al primer trimestre del 2026, consultades el 8 d’octubre de 2026. Llançaments practicats pels jutjats, amb dades completes des del 2013. Els derivats de la Llei d’Arrendaments Urbans no es desglossen per motiu.
- Consell General del Poder Judicial, «Justicia dato a dato. Año 2025» (PDF, en castellà), apartat «Duración estimada de los asuntos», consultat el 9 d’octubre de 2026. És una estimació del CGPJ per a tots els assumptes civils dels jutjats de primera instància i de primera instància i instrucció; no es publica la durada dels desnonaments.
- Ministeri de l’Interior, Portal Estadístico de Criminalidad (en castellà), sèrie anual «Allanamiento / Usurpación inmuebles», fets coneguts, consultada el 8 d’octubre de 2026. Són denúncies i actuacions policials, no condemnes, i inclouen immobles que no són habitatge.
- BOE, Real Decreto-ley 11/2020, de 31 de marzo (en castellà), article 1 (suspensió del desnonament per a llars vulnerables sense alternativa habitacional), text consolidat amb l’actualització del 28 de febrer de 2026, consultat el 8 d’octubre de 2026. Les notes de l’article recullen les seves pròrrogues i la derogació pel Congrés dels reials decrets llei 16/2025 i 2/2026.
- BOE (en castellà): Real Decreto-ley 2/1985 (article 9 i exposició de motius), Ley 29/1994 de Arrendamientos Urbanos (articles 9, 10 i 18 en la redacció original), Ley 4/2013, Real Decreto-ley 7/2019 i Ley 12/2023, consultats el 8 d’octubre de 2026.
- INE, nota de premsa del Cens 2021 sobre llars i habitatges (en castellà, juny del 2023): evolució dels habitatges principals de lloguer en els censos del 1981 al 2021. Índex de Preus d’Habitatge en Lloguer, base 2015, amb dades des del 2011; inclou contractes nous i existents. Enquesta de Condicions de Vida, taules 9995 (règim de tinença, des del 2004) i 59956 (renda per llar segons el règim de tinença); és una enquesta per mostreig.
- Incasòl, registre de fiances de lloguer, al portal de dades obertes de la Generalitat de Catalunya: renda mitjana per municipi i per àmbits supramunicipals, i llista de municipis en zona de mercat residencial tensat, consultats el 8 d’octubre de 2026. Totals anuals calculats sumant els trimestres; als municipis petits la renda no es publica. BOE (en castellà), Llei catalana 11/2020 i Sentència del Tribunal Constitucional 37/2022.
- Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana, «El registro de alquileres de corta duración alcanza las 255.172 solicitudes…» (en castellà), nota de premsa del 7 de juliol de 2025, consultada el 8 d’octubre de 2026. Són sol·licituds de número de registre, no contractes; la xifra de la ciutat de Barcelona es calcula restant les de lloguer turístic del total.
- Eurostat, taxa de sobrecàrrega per cost de l’habitatge segons el règim de tinença (ilc_lvho07c) (en anglès), actualitzada el 17 de setembre de 2026 i consultada el 8 d’octubre de 2026. És el percentatge de persones en llars amb unes despeses d’habitatge, descomptats els ajuts, superiors al 40 % de la renda disponible. Els ingressos es refereixen a l’any anterior a l’enquesta.
- Rebecca Diamond, Timothy McQuade i Franklin Qian, «The Effects of Rent Control Expansion on Tenants, Landlords, and Inequality: Evidence from San Francisco», NBER Working Paper 24181 (2018), publicat a American Economic Review 109(9), 2019.
- Hahn, Kholodilin, Waltl i Fongoni, «Forward to the Past: Short-Term Effects of the Rent Freeze in Berlin», Management Science 70(3), 2024. Fa servir preus d’anuncis, no de contractes.
- Jordi Jofre-Monseny, Rodrigo Martínez-Mazza i Mariona Segú, «Effectiveness and supply effects of high-coverage rent control policies», Regional Science and Urban Economics 101, 2023.
- Banc d’Espanya (en castellà), Informe Anual 2023, capítol 4: «El mercado de la vivienda en España», apartat 5.3, i Dmitry Khametshin, David López Rodríguez i Luis Pérez García, «El mercado del alquiler de vivienda residencial en España: evolución reciente, determinantes e indicadores de esfuerzo», Documento Ocasional 2432, 2024, consultats el 8 d’octubre de 2026. Mesuren l’esforç sobre la renda bruta.
Correccions
- 9 d’octubre de 2026 · Precedents, causes i equilibri entre postures. Vam rebre una crítica segons la qual l’article feia servir els precedents del 1985 i del 2013 de manera selectiva per descartar la liberalització; atribuïa a les lleis del 2019 i del 2023 canvis de preus sense tenir en compte la inflació, el creixement de la població o els tipus d’interès; matisava més les dades desfavorables a la regulació que les favorables, i restava importància a la inseguretat dels petits propietaris. Tenia part de raó. El cos ja advertia que les dades no permeten atribuir els canvis a les lleis, però «L’essencial», el resum i «Com funciona el parany» feien servir els precedents com si ho demostressin, que és confondre coincidència amb causa; l’advertència no citava la inflació, els tipus ni la població, i el resultat de Catalunya favorable als topalls no portava els mateixos matisos que el desfavorable. No compartim que l’article menystingui la inseguretat: és a «El que té de cert» i en el que no sabem; però la frase que presentava les xifres semblava descartar-la, i hem afegit l’única dada que publica el Consell General del Poder Judicial sobre la durada dels assumptes civils. Les frases canviades deien:
- A «L’essencial»: «Espanya ja va liberalitzar el 1985 i el 2013. Després de la primera, el lloguer va perdre pes; després de la segona, els preus no van baixar de manera sostinguda».
- A «La inseguretat pesa en alguns propietaris»: «Les xifres oficials no mostren un augment dels conflictes en els últims anys».
- A l’advertència després de la línia de temps: «Cada etapa va coincidir amb altres coses, com la crisi del 2008 o la pandèmia» i «El que sí que mostren és que a la liberalització del 1985 no la va seguir un augment del lloguer, ni a la del 2013 una baixada sostinguda dels preus».
- Al resum: «Que liberalitzar abaixi els preus. Després de la reforma del 2013 van pujar un 5,7 % fins al 2018, i després de la del 1985 el lloguer va perdre pes».
- A «Com funciona el parany»: «tot i que els precedents del 1985 i del 2013 no l’avalen».
- 9 d’octubre de 2026 · Altres millores. Sense canviar cap xifra, hem reorganitzat el tancament «Inèrcia i canvi» i l’hem destacat en un requadre.